TOT ÉS CÀBALA

La càbala és un camí de coneixement, no de creences. A grans trets podem dir que els seus dos principals objectius són descobrir el sentit de la vida i l’origen de la creació de l’Univers.   La càbala considera que l’ésser humà es un microcosmos, per tant com a fractal de l’Univers, descobrir com s’ha creat el cosmos i com funciona ens donarà la clau de l’existència humana. Buscar el sentit de la vida és la feina de la càbala extàtica que intentar esbrinar el motiu pel qual l’ànima ha vingut a aquest món. La càbala teosòfica és la vessant cabalista que aprofundeix en l’estudi de la cosmologia. Sigmund Freud va definir la melancolia com la sensació humana de pèrdua sense que s’hagi perdut res. Per a la càbala aquesta paradoxa respon al sentit de la vida mai trobat. Aquest estat anímic s’ha de diferenciar de la depressió, el símptoma més greu del buit existencial és la idea del suïcidi.   L’aparició del buit existencial és inherent a l’ésser humà perquè com a fractal de l’Unive...

Quan dia rere dia les coses no surten bé ens podem sentir abandonats. És en aquests moments quan més costa creure que existeix un déu bo i just. És en el fracàs i la desesperació quan podem arribar a pensar que si Déu existeix ens ha llençat a l’existència sense cap mirament i sense cap explicació. Desconcertats rebem les bastonades de la vida i ens enfonsem en un pou sense fons. En aquest punt de desesperació i buit existencial, quan la temptació de morir i posa fi al patiment truca a la porta, cal treure la força i la rauxa per plantar cara a Déu i canviar el destí. Aquí comença el viatge de l’heroi, la lluita del Quixot contra els molins. La lluita per la vida digna que ens mereixem. Comprendre com funciona el mal ens ajudarà a entendre’l, a avançar-nos al seu flagell. Cal aprendre que com més dificultats superarem més forts i savis ens tornarem i a les hores res ens podrà vèncer. Els cops de la vida són el preu de l’existència i el seu sentit és l’aprenentatge. El mal és l’anvers d...

El buit existencial és real i totes aquelles persones que tenen consciència de si mateixes l’han de patir i creuar  durant el seu procés interior de creixement. Si mentre llegeixes aquestes línies sens que et trobes perdut i sense respostes tens un motiu important per l’esperança ja que estàs madurant i sortiràs renovat d’aquesta crisi que forma part de la naturalesa i psicologia humana. El buit existencial el podem sentir com la pèrdua del sentit de la vida, com un atzucac del que no podem sortir, com una manca de respostes, com una desesperació que en casos extrems ens pot duu al suïcidi. Per comprendre el sentit que té aquest període fosc de la nostra existència l’hem de situar enmig de dos etapes evolutives del ser. És en el pou del buit existencial on madura la nostra personalitat com a conseqüència de l’aprenentatge anterior a la caiguda, d’aquest pou ens sortirem renovats i amb una consciencia més àmplia, però igual que el nen abans de nàixer ha de passar un temps al fosc ...

En els processos de creixement espiritual la pau interior sostinguda es impossible pels comuns dels mortals. El procés comporta l'aflorament de fantasmes interiors i sobretot de la poderosa ombra de Jung. Pot arribar a ser un procés molt dolorós perque sorgeixen remordiments i sentiments de culpa, però això és gairebé inevitable, és conseqüència del creixement interior. Un senyal important d'aquest creixement és el sentiment  desesperat de buit existencial. Aquesta sensació apareix abans de l'arribada del "coneixement", abans de superar l'abisme i s'acostuma a detectar en els somnis que tenim la sensació de caure constantment sense tocar terra. També quan ens veiem caminant per alguna mena de cornisa amb la sensació de poder caure. Per a saber més us recomano el llibre "Confesión" de Lev Tolstói, un relat colpidor sobre la seu procés personal que finalitza amb el somni esmentat.