El buit existencial és real i totes aquelles persones que tenen consciència de si mateixes l’han de patir i creuar durant el seu procés interior de creixement. Si mentre llegeixes aquestes línies sens que et trobes perdut i sense respostes tens un motiu important per l’esperança ja que estàs madurant i sortiràs renovat d’aquesta crisi que forma part de la naturalesa i psicologia humana.
El buit existencial el podem sentir com la pèrdua del sentit de la vida, com un atzucac del que no podem sortir, com una manca de respostes, com una desesperació que en casos extrems ens pot duu al suïcidi. Per comprendre el sentit que té aquest període fosc de la nostra existència l’hem de situar enmig de dos etapes evolutives del ser. És en el pou del buit existencial on madura la nostra personalitat com a conseqüència de l’aprenentatge anterior a la caiguda, d’aquest pou ens sortirem renovats i amb una consciencia més àmplia, però igual que el nen abans de nàixer ha de passar un temps al fosc ventre de la mare, nosaltres hem de fer al mateix en el nostre pou particular.
En les primeres etapes del creixement interior la desesperació acostuma a venir perquè focalitzem les nostres energies en els bens materials i efímers. Al sentir el buit existencial l’intentem emplenar amb coses mundanes com poden ser la roba, els viatges, les relacions socials,la televisió, els fills, el treball, i en el pitjor dels casos l’alcohol i les drogues. Quan tenim un modelet nou som feliços fins que l’estrenem, després en volem un altre. Amb els viatges passa el mateix i amb els fills, quan creixin i marxin de casa hem de tenir present que ens quedarem sols.
Hem d’aprendre a estar amb nosaltres mateixos per elevar la nostra autoestima. Hem de ser conscient que tots els humans som sers imperfectes i no ens ha de fer por la nostra ombra, es a dir, la nostra imperfecció. Diu la tradició que cal estimar al l’altre com a un mateix i això significa que l’ésser humà primer ha d’aprendre a estimar-me a si mateix.
Trobar el sentit de la nostra vida és fonamental però no gaire fàcil, la gent que té una clara vocació professional o altruista pot dir que l’ha trobat. Els que encara no l’han trobat transitaran de tant en tant per aquesta sensació de buit existencial; aquest serà un símptoma de l’estrès i un bon moment per fer un viatge o relaxar-nos de qualsevol altra manera, fent alguna cosa diferent de la que estàvem fent. Més aviat del que ens pensem desapareixerà la quimera del buit i es podrà tornar a mirar l’horitzó amb els ulls renovats i el somriure als llavis.
El buit existencial el podem sentir com la pèrdua del sentit de la vida, com un atzucac del que no podem sortir, com una manca de respostes, com una desesperació que en casos extrems ens pot duu al suïcidi. Per comprendre el sentit que té aquest període fosc de la nostra existència l’hem de situar enmig de dos etapes evolutives del ser. És en el pou del buit existencial on madura la nostra personalitat com a conseqüència de l’aprenentatge anterior a la caiguda, d’aquest pou ens sortirem renovats i amb una consciencia més àmplia, però igual que el nen abans de nàixer ha de passar un temps al fosc ventre de la mare, nosaltres hem de fer al mateix en el nostre pou particular.
En les primeres etapes del creixement interior la desesperació acostuma a venir perquè focalitzem les nostres energies en els bens materials i efímers. Al sentir el buit existencial l’intentem emplenar amb coses mundanes com poden ser la roba, els viatges, les relacions socials,la televisió, els fills, el treball, i en el pitjor dels casos l’alcohol i les drogues. Quan tenim un modelet nou som feliços fins que l’estrenem, després en volem un altre. Amb els viatges passa el mateix i amb els fills, quan creixin i marxin de casa hem de tenir present que ens quedarem sols.
Hem d’aprendre a estar amb nosaltres mateixos per elevar la nostra autoestima. Hem de ser conscient que tots els humans som sers imperfectes i no ens ha de fer por la nostra ombra, es a dir, la nostra imperfecció. Diu la tradició que cal estimar al l’altre com a un mateix i això significa que l’ésser humà primer ha d’aprendre a estimar-me a si mateix.
Trobar el sentit de la nostra vida és fonamental però no gaire fàcil, la gent que té una clara vocació professional o altruista pot dir que l’ha trobat. Els que encara no l’han trobat transitaran de tant en tant per aquesta sensació de buit existencial; aquest serà un símptoma de l’estrès i un bon moment per fer un viatge o relaxar-nos de qualsevol altra manera, fent alguna cosa diferent de la que estàvem fent. Més aviat del que ens pensem desapareixerà la quimera del buit i es podrà tornar a mirar l’horitzó amb els ulls renovats i el somriure als llavis.
Hi ha un llibre molt recomanat que ens parla del sentit de la vida i el buit existencial, es tracta de "Confesión" de Lev Tolstói.Tolstoi
Rondar vells camins
i no arribar enlloc.
Pujar al cim més alt
i no veure el sol.
i no arribar enlloc.
Pujar al cim més alt
i no veure el sol.
És així la nit:
com fred que no glaça,
com foc que no calfa.
com fred que no glaça,
com foc que no calfa.