“Al tombant del segle XIII es traduïa “La Guia dels perplexos” de Maimònides del judeoàrab a l’hebreu i vint anys després un resum al llatí. Aquestes traduccions van contribuir a difondre idees i ensenyaments filosòfics en les comunitats jueves de l’Europa cristiana. A aquesta transmissió de coneixements no li faltaren detractors i al llarg del segle XIII i començament del XIV, d’una manera semblant com s’intentava controlar l’estudi de la filosofia aristotèlica, a les universitats, tingué lloc un debat entre les autoritats laiques i religioses de les comunitats jueves a favor i en contra de la filosofia”.[1]
“Els ensenyaments cabalístics sobre Déu i la creació sembla que feien de contrapès dels ensenyaments filosòfics de Maimònides i els seus seguidors. El Déu extremadament abstracte i impersonal dels filòsofs era reemplaçat per un Déu amb uns atributs divins, o sefirot, la faç, revelada de la divinitat, estretament vinculats amb la creació. De la divinitat infinita i inescrutable (Ein Sof) n’emanaven les sefirot, que feien de mitjanceres per portar a terme la creació, i la situació abjecte en que en aquell moment es trobaven els jueus a l’exili era un reflex de la realitat del món emmarcat per les sefirot. Mantenint-se fidel a la Torà i acomplint els manaments, els jueus podien contribuir a acabar l’exili que existia en aquests regne i en el diví i donar lloc a la redempció”.[2]
Ramon Llull (1232-1316) que va viure en aquesta època de controvèrsia i debat es va inspirar en el mètode cabalístic durant el període de redacció del que havia se ser “el millor llibre del món”. A diferència dels dominics que cercaven proves de la veritat del cristianisme en la bibliografia postbíblica, Llull va idear un sistema fonamentat en raons que haurien de ser taxatives i fàcilment recognoscibles pels futurs conversos.
L’any 1486 Giovanni Pico de la Mirandola va publicar les seves nou-centes “Conclusiones” amb la intenció de defensar-les públicament davant del Papa. Es tractava d’una sèrie de frases recollides del corpus hermètic, doctrines òrfiques i caldees i la càbala amb les que volia exposar la unitat i harmonia del que va anomenar “Prisca Theologia” i que demostrava, ni més ni menys, l’autenticitat de la fe cristiana. El comte Pico de la Mirandola va fer referència a “l’ars combinandi” com el nivell més especulatiu de la càbala capaç de facilitar l’adquisició de coneixement i que era molt semblant en la forma a l’Ars Raymundi” per bé que funcionava de manera diferent. Aquesta comparació sumada a la falsa atribució a Ramon Llull de “l’Opusculum Raymundinum de auditu Kabbalistico” va originar el mite, que encara perdura avui en dia, que Ramnon Llull fou cabalista.[3]
Res més lluny de la realitat perquè malgrat les semblances, tal com ja va apuntar Pico de la Mirandola, el métode de l’Ars de Llull que s’assemblava al de la càbala extàtica de Abraham Abulafia (1240-1291) només compartia l’us de l’alfabet i les diverses figures geomètriques, principalment cercles com instruments per atènyer a la veritat. Per a Llull l’alfabet és un sistema de notació en el qual les lletres signifiquen diversos conceptes o categories de conceptes, mentre que per Abulafia el significat vertader es troba en les mateixes lletres. Ramon Llull amb la seva Ars, que va desenvolupar durant quaranta anys, pretenia convertir a musulmans i jueus al cristianisme. Per la seva banda, Abulafia, amb el seu mètode pretenia dur al cabalista a l’experiència extàtica, que de vegades en aquells temps es descrivia amb el nom de profecia.
No seria gens estrany que Llull i Abulafia s’hagueren conegut en persona, doncs Abulafia nascut a Saragossa passava llargues temporades a Barcelona o tenia la seva escola i els deixebles, concretament 4 i d’ells va dir que només un l’entenia. Abulafia i Llull també van coincidir en el desig d’exposar les seves creences al Papa de Roma i en la facultat profètica, doncs tots dos rebien les instruccions directament de Déu.
Un exemple comparatiu entre la Càbala catalana y l’Ars de Ramon Llull el podem copsar en les deu sefirots (Corona, Saviesa, Enteniment, Misericòrdia, Justícia, Bellesa, Victòria, Glòria, Fonament i Regne) i les nou dignitats lul·lianes (Bondat, Grandesa, Durada, Poder, Saviesa, Voluntat, Virtut, Veritat i Glòria).
Harold Bloom apunta que “el més gran cabalista català va ser Nahmànides, que va morir el 1270, quan Ramon Llull tenia 38 anys. No sabem si aquest dos grans polèmics i teòsofs es van arribar a conèixer, però jo no ho descarto, ja que tots dos parlaven català com a primera llengua i tots dos tenien temperaments molt forts. Nahmànides bàsicament veu les nou sefirot inferiors separades de la Corona o Keter per un zimzum diví, una contracció o retirada. Aquestes nou sefirot i les nou dignitats de Llull coincideixen profundament. Llull no era cabalista; sempre va ser lul·lià, però Moshe Idel assenyala encertadament que el kavod de Nahmànides, normalment traduït com Glòria, també vol dir “dignitat” justament en el sentit de Llull”. [4]
[1] “L’art de la conversió. El cristianisme i la càbala en el segle XIII”. Harvei J, Hames. Universitat de les Illes Balears. 2015
[2] Ibíd.
“Els ensenyaments cabalístics sobre Déu i la creació sembla que feien de contrapès dels ensenyaments filosòfics de Maimònides i els seus seguidors. El Déu extremadament abstracte i impersonal dels filòsofs era reemplaçat per un Déu amb uns atributs divins, o sefirot, la faç, revelada de la divinitat, estretament vinculats amb la creació. De la divinitat infinita i inescrutable (Ein Sof) n’emanaven les sefirot, que feien de mitjanceres per portar a terme la creació, i la situació abjecte en que en aquell moment es trobaven els jueus a l’exili era un reflex de la realitat del món emmarcat per les sefirot. Mantenint-se fidel a la Torà i acomplint els manaments, els jueus podien contribuir a acabar l’exili que existia en aquests regne i en el diví i donar lloc a la redempció”.[2]
Ramon Llull (1232-1316) que va viure en aquesta època de controvèrsia i debat es va inspirar en el mètode cabalístic durant el període de redacció del que havia se ser “el millor llibre del món”. A diferència dels dominics que cercaven proves de la veritat del cristianisme en la bibliografia postbíblica, Llull va idear un sistema fonamentat en raons que haurien de ser taxatives i fàcilment recognoscibles pels futurs conversos.
L’any 1486 Giovanni Pico de la Mirandola va publicar les seves nou-centes “Conclusiones” amb la intenció de defensar-les públicament davant del Papa. Es tractava d’una sèrie de frases recollides del corpus hermètic, doctrines òrfiques i caldees i la càbala amb les que volia exposar la unitat i harmonia del que va anomenar “Prisca Theologia” i que demostrava, ni més ni menys, l’autenticitat de la fe cristiana. El comte Pico de la Mirandola va fer referència a “l’ars combinandi” com el nivell més especulatiu de la càbala capaç de facilitar l’adquisició de coneixement i que era molt semblant en la forma a l’Ars Raymundi” per bé que funcionava de manera diferent. Aquesta comparació sumada a la falsa atribució a Ramon Llull de “l’Opusculum Raymundinum de auditu Kabbalistico” va originar el mite, que encara perdura avui en dia, que Ramnon Llull fou cabalista.[3]
Res més lluny de la realitat perquè malgrat les semblances, tal com ja va apuntar Pico de la Mirandola, el métode de l’Ars de Llull que s’assemblava al de la càbala extàtica de Abraham Abulafia (1240-1291) només compartia l’us de l’alfabet i les diverses figures geomètriques, principalment cercles com instruments per atènyer a la veritat. Per a Llull l’alfabet és un sistema de notació en el qual les lletres signifiquen diversos conceptes o categories de conceptes, mentre que per Abulafia el significat vertader es troba en les mateixes lletres. Ramon Llull amb la seva Ars, que va desenvolupar durant quaranta anys, pretenia convertir a musulmans i jueus al cristianisme. Per la seva banda, Abulafia, amb el seu mètode pretenia dur al cabalista a l’experiència extàtica, que de vegades en aquells temps es descrivia amb el nom de profecia.
No seria gens estrany que Llull i Abulafia s’hagueren conegut en persona, doncs Abulafia nascut a Saragossa passava llargues temporades a Barcelona o tenia la seva escola i els deixebles, concretament 4 i d’ells va dir que només un l’entenia. Abulafia i Llull també van coincidir en el desig d’exposar les seves creences al Papa de Roma i en la facultat profètica, doncs tots dos rebien les instruccions directament de Déu.
Un exemple comparatiu entre la Càbala catalana y l’Ars de Ramon Llull el podem copsar en les deu sefirots (Corona, Saviesa, Enteniment, Misericòrdia, Justícia, Bellesa, Victòria, Glòria, Fonament i Regne) i les nou dignitats lul·lianes (Bondat, Grandesa, Durada, Poder, Saviesa, Voluntat, Virtut, Veritat i Glòria).
Harold Bloom apunta que “el més gran cabalista català va ser Nahmànides, que va morir el 1270, quan Ramon Llull tenia 38 anys. No sabem si aquest dos grans polèmics i teòsofs es van arribar a conèixer, però jo no ho descarto, ja que tots dos parlaven català com a primera llengua i tots dos tenien temperaments molt forts. Nahmànides bàsicament veu les nou sefirot inferiors separades de la Corona o Keter per un zimzum diví, una contracció o retirada. Aquestes nou sefirot i les nou dignitats de Llull coincideixen profundament. Llull no era cabalista; sempre va ser lul·lià, però Moshe Idel assenyala encertadament que el kavod de Nahmànides, normalment traduït com Glòria, també vol dir “dignitat” justament en el sentit de Llull”. [4]
[1] “L’art de la conversió. El cristianisme i la càbala en el segle XIII”. Harvei J, Hames. Universitat de les Illes Balears. 2015
[2] Ibíd.
[3] Ibíd.
[4] “Ramon Llull i la tradició catalana” Harold Bloom. El Mundo. 2006.
[4] “Ramon Llull i la tradició catalana” Harold Bloom. El Mundo. 2006.