Una de les causes del patiment interior el provoca el binomi èxit-fracàs. La societat altament competitiva ens pot submergir en un bucle d’autoexigència que sempre ens abocarà a la sensació de fracàs i culpa quan no puguem assolir els reptes que ens hem marcat. Aquests reptes poden ser múltiples i dispars, des de l’objectiu de formar una família i triomfar a la feina fins al propòsit d’assolir prestigi social. Les conseqüències d’aquest suposat fracàs ens poden conduir a la baixa autoestima, a l’aïllament i fins i tot a la desesperació.
Un dels motius de l’aparició de la baixa autoestima és el desconeixement que tenim de la nostra estructura psíquica i mental, altrament dita ànima. Ens pensem que la perfecció existeix i no admetem les nostres limitacions humanes. Si quan assolim un èxit ens en marquem un altre més alt podem dir que tornem a casella de sortida i mentre continuem en aquest bucle ens impedim créixer interiorment i arribar a la pau interior.
L’autoexigència per l’èxit pressiona constantment al nostre jo interior que es defensa a partir del sentiment de culpabilitat per no poder satisfer la demanda de la ment racional. En aquest punt perdem el plaer pel treball i correm el perill de baixar a l’arena dels conflictes personals i laborals.
El camí de l’aprenentatge passa per la saviesa que adquirim dels errors comesos, per saber que l’autoexigència ens pot conduir a la baixa autoestima i que el perfeccionista romandrà empresonat per l’autoculpabilitat.
Per a sortir d’aquest laberint hem de procurar tenir compassió per nosaltres mateixos. La nostra ànima li ha de dir a la nostra ment “no m’exigeixis tant”, perquè la intel·ligència pot arribar a ser insaciable, fins l’extrem de no sentir misericòrdia per la nostra ànima i fer-la culpable de tot. Cal que el sentiment de culpa transmuti al de la responsabilitat de conèixer les nostres capacitats i límits. Només així deixarem de sentir-nos culpables i podrem tornar a gaudir del plaer del treball.
Un dels motius de l’aparició de la baixa autoestima és el desconeixement que tenim de la nostra estructura psíquica i mental, altrament dita ànima. Ens pensem que la perfecció existeix i no admetem les nostres limitacions humanes. Si quan assolim un èxit ens en marquem un altre més alt podem dir que tornem a casella de sortida i mentre continuem en aquest bucle ens impedim créixer interiorment i arribar a la pau interior.
L’autoexigència per l’èxit pressiona constantment al nostre jo interior que es defensa a partir del sentiment de culpabilitat per no poder satisfer la demanda de la ment racional. En aquest punt perdem el plaer pel treball i correm el perill de baixar a l’arena dels conflictes personals i laborals.
El camí de l’aprenentatge passa per la saviesa que adquirim dels errors comesos, per saber que l’autoexigència ens pot conduir a la baixa autoestima i que el perfeccionista romandrà empresonat per l’autoculpabilitat.
Per a sortir d’aquest laberint hem de procurar tenir compassió per nosaltres mateixos. La nostra ànima li ha de dir a la nostra ment “no m’exigeixis tant”, perquè la intel·ligència pot arribar a ser insaciable, fins l’extrem de no sentir misericòrdia per la nostra ànima i fer-la culpable de tot. Cal que el sentiment de culpa transmuti al de la responsabilitat de conèixer les nostres capacitats i límits. Només així deixarem de sentir-nos culpables i podrem tornar a gaudir del plaer del treball.