Al llibre “La mística” Evelyn Underhill considera que el místic pot objectivar la seva recerca de dues maneres que podrien semblar molt distintes però que no ho són tant. D’una banda es pot interpretar com un viatge exterior que el transporta del món material i il·lusori al món real i espiritual. L'autora cita com exemples el mite de la recerca del Greal i el viatge de Dant. D’altra banda el misticisme es pot veure com una transformació interior, una transmutació alquímica que aspira al perfeccionament humà. Enmig d’aquestes dues lectures Evelyn afegeix els qui perceben el misticisme en la satisfacció de l’amor, en una mena de matrimoni místic.
Soc de l’opinió que la via de Dant també la podríem denominar iniciàtica i seria el viatge o procés cap a la transmutació alquímica. No ens hem de confondre amb les metàfores ni interpretar el viatge de Dant ni la recerca del Greal com un viatge real exterior perquè tot passa dins d’un mateix. Els viatges literaris exteriors, com poden ser l'Odissea, El conte del Graal de Chétien de Troyes o la mateixa Divina Comèdia només són al·legories plenes de metàfores en les quals podem trobar correspondències que ens ajudaran a interpretar la nostra travessia particular. Es cert que existeix el viatge exterior, però aquests, per la majoria dels mortals, són el de Santiago, el de La Meca o el del Kailāsh. Altres viatges exteriors són els de l’ànima, però això són figues d’un altre paner.
A l’inici de la Divina Comèdia veiem que Dant quan intenta començar el seu viatge pujant a una muntanya es aturat per tres feres que l’impedeixen continuar. Es aleshores quan apareix el seu guia Virgili qui li comunica que per continuar el seu camí ha d’emprendre una altra ruta que comença amb el viatge a l’infern.
Podem interpretar la intenció d’ascens a la muntanya com la via ascètica i el viatge a l’infern com la via iniciàtica. Entre les dues hi ha grans diferències perquè la primera t’allunya del món amb la voluntat de connectar amb la divinitat a través de la meditació i la posterior il·luminació, i la segona et convida a conèixer les regles del món, les limitacions i els recursos humans com a mitja principal pel creixement espiritual.
En el cas particular de Dant podem veure com fa un recorregut per les diverses misèries i errors de la conducta humana fins que arriba a la part mes fonda del infern que també simbolitzar la part més fosca del seu inconscient. Allí es troba a Lucifer devorant a Brut i a Judes, els traïdors a la vida material i a la espiritual, el primer va assassinar a Cèsar i el segon va delatar a Jesús. Aquesta visió va ser per Dant la revelació que li va permetre adona-se que ell havia traït a Beatriu. A partir d’aquesta descoberta i penediment se li va permetre continuar el seu viatge cap el Purgatori i el Cel.
La via iniciàtica l’hem d’interpretar com el camí del coneixement. Lluny de la solitud de l’ascetisme, l’escola de l’aprenentatge és la nostra vida quotidiana. És al món físic on ens relacionem amb els altres i on amb el nostre comportament influïm en els demés. En certa manera la via ascètica ens allunya de la gent i la iniciàtica ens apropa. L’aprenentatge del dia a dia, ja sigui gràcies als encerts o als errors, és el que ens permetrà expandir la nostra consciència. Aquest creixement interior és qui anirà despertant tota la nostra potencialitat apropant-nos a la divinitat.
Soc de l’opinió que la via de Dant també la podríem denominar iniciàtica i seria el viatge o procés cap a la transmutació alquímica. No ens hem de confondre amb les metàfores ni interpretar el viatge de Dant ni la recerca del Greal com un viatge real exterior perquè tot passa dins d’un mateix. Els viatges literaris exteriors, com poden ser l'Odissea, El conte del Graal de Chétien de Troyes o la mateixa Divina Comèdia només són al·legories plenes de metàfores en les quals podem trobar correspondències que ens ajudaran a interpretar la nostra travessia particular. Es cert que existeix el viatge exterior, però aquests, per la majoria dels mortals, són el de Santiago, el de La Meca o el del Kailāsh. Altres viatges exteriors són els de l’ànima, però això són figues d’un altre paner.
A l’inici de la Divina Comèdia veiem que Dant quan intenta començar el seu viatge pujant a una muntanya es aturat per tres feres que l’impedeixen continuar. Es aleshores quan apareix el seu guia Virgili qui li comunica que per continuar el seu camí ha d’emprendre una altra ruta que comença amb el viatge a l’infern.
Podem interpretar la intenció d’ascens a la muntanya com la via ascètica i el viatge a l’infern com la via iniciàtica. Entre les dues hi ha grans diferències perquè la primera t’allunya del món amb la voluntat de connectar amb la divinitat a través de la meditació i la posterior il·luminació, i la segona et convida a conèixer les regles del món, les limitacions i els recursos humans com a mitja principal pel creixement espiritual.
En el cas particular de Dant podem veure com fa un recorregut per les diverses misèries i errors de la conducta humana fins que arriba a la part mes fonda del infern que també simbolitzar la part més fosca del seu inconscient. Allí es troba a Lucifer devorant a Brut i a Judes, els traïdors a la vida material i a la espiritual, el primer va assassinar a Cèsar i el segon va delatar a Jesús. Aquesta visió va ser per Dant la revelació que li va permetre adona-se que ell havia traït a Beatriu. A partir d’aquesta descoberta i penediment se li va permetre continuar el seu viatge cap el Purgatori i el Cel.
La via iniciàtica l’hem d’interpretar com el camí del coneixement. Lluny de la solitud de l’ascetisme, l’escola de l’aprenentatge és la nostra vida quotidiana. És al món físic on ens relacionem amb els altres i on amb el nostre comportament influïm en els demés. En certa manera la via ascètica ens allunya de la gent i la iniciàtica ens apropa. L’aprenentatge del dia a dia, ja sigui gràcies als encerts o als errors, és el que ens permetrà expandir la nostra consciència. Aquest creixement interior és qui anirà despertant tota la nostra potencialitat apropant-nos a la divinitat.